La acera constituía la frontera entre el mundo público de la calle y el mundo más privado que comenzaba al cruzar los umbrales de las casas y las tiendas, una “zona liminal”, como dirían los antropólogos, entre el exterior y el interior.
En las concurridas tabernas que daban a la calle, la acera proporcionaba un espacio extra a los clientes que “se agolpaban en la barra”, o aguardaban turno para recoger la comida o la bebida para llevar.
A los conductores de animales, que tenían que cargar y descargar o que simplemente deseaban hacer un alto, y a los visitantes de las grandes mansiones que llegaban a ellas montados a caballo, les proporcionaban postes o más bienagujeros muy útiles en los que atar sus caballerías. Por toda la ciudad, delante de las panaderías, los talleres y las tiendas, así como ante las entradas de las casas particulares, pueden encontrarse todavía pequeños orificios practicados en el borde mismo de la acera; en total se conocen centenares de ellos.
Estos agujeros, que traen de cabeza a los arqueólogos, se pensó en un tiempo que eran puntos de sujeción de colgaduras destinadas a dar sombra a los establecimientos situados tras ellas, idea derivada en parte de la práctica habitual en la Nápoles histórica, consistente en colocar toldos delante de las fachadas de los comercios. De ser así, las aceras se habrían convertido, al menos en los días de sol, en un verdadero bosque de telones y en un sombrío túnel improvisado entre las tiendas y el bordillo. Es posible que así fuera. Pero una idea más sencilla, que además encaja mejor con la distribución de los agujeros, es pensar que eran los puntos en los que se ataban los animales.
Aunque para las madres romanas con dificultad de amamantamiento o hipogalactia (ausencia de leche), la opción elegida en la mayoría de los casos era acudir a una nodriza, es bastante problable que el biberón en época romana fuese también un objeto tan cotidiano como en nuestro siglo XXI.
Según el Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana, de Corominas, el término biberón (en castellano con tilde), proviene del francés biberon (sin tilde). Esta palabra posiblemente entró en el léxico castellano a finales del siglo XIX (gollette: "cuello estrecho que tienen algunas vasijas"). A su vez, dicho término proviene del latín bibere, beber.
Estos recipientes destinados a la alimentación infantil han sido encontrado principalmente en ajuares funerarios, tanto de época griega como romana.
Suelen ser de barro y su forma es muy parecida a la de nuestro botijo, es decir, un pequeño recipiente de barro, con una o dos asas y un pitorro por donde sale la leche.
La prehistòria s’inicia amb l’origen de l’espècie humana, fa més de dos milions d’anys, i s’estén fins a l’aparició de l’escriptura.
Durant mil·lennis, els éssers humans van canviar d’aspecte i aprengueren a fabricar estris, a dominar el foc, etc.
D’aquestes activitats ens n’han arribat testimonis arqueològics (pedres tallades, pintures...), però no n’hi ha documents escrits.
1.- Els primers éssers humans.
A l’Àfrica, fa uns quants milions d’anys, alguns primats començaren una lenta evolució que amb el temps va donar lloc a l’espècie humana.
Els canvis més importants dels procés d’hominització van ser: la posició vertical, caminar amb dos peus, el desenvolupament del cervell i l’alliberament de les mans.
Amb l’aparició del primer ésser humà va començar el Paleolític, el primer període de la Prehistòria.
2.- El paleolític: la caça i la recol·lecció.
Aquests éssers humans eren depredadors, és a dir, vivien de la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits. Eren nòmades i vivien en coves i cabanes.
Van descobrir el foc, que els permetia escalfar-se, il·luminar les coves, foragitar els animals i coure els aliments.
Per a les seves tasques quotidianes se servien d’estris elaborats de pedra tallada, os, fusta, banya..., que van perfeccionar amb el pas del temps.
3.- L’art de les cavernes.
En el paleolític van sorgir les primeres creences religioses i les primeres mostres artístiques.
Fa uns 30.000 anys, els éssers humans començaren a pintar damunt de les parets de les coves representacions de símbols, animals i escenes de caça o de la vida quotidiana.
També van esculpir i gravar figures animals i humanes sobre os, pedra i ivori, com les estatuetes de figures femenines anomenades Venus.
4.- El neolític: la producció d’aliments.
En el neolític, fa uns 10.000 anys, van sorgir l’agricultura i la ramaderia. Els primers conreus van ser els cereals (blat, sègol i ordi) i els llegums (llenties, pèsols), i els primers animals domesticats, les cabres, les ovelles i els porcs.
Per ajudar-se en aquestes tasques, els homes i les dones del neolític fabricaren instruments nous (destrals, falç, molins) i desenvoluparen la tècnica de la pedra polida.
També van descobrir com s’elaboraven peces de ceràmica per emmagatzemar aliments i la tècnica del filat i del teixit per confeccionar vestits.
En haver de tenir cura dels conreus i del bestiar, aquests homes i dones es van tornar sedentaris, és a dir, vivien en poblats estables i produïen per al propi consum.
L'Univers està format per milions de galàxies. Aquestes les formen milions d'estels. El Sol és un estel mitjà situat en un extrem d'una galàxia anomenada Via Làctia.
A la Via Làctia hi ha el nostre Sistema Solar. El Sol, la Terra i set planetes més formen part del Sistema Solar.
1.- La Terra, un punt a l'Univers.
El Sistema Solar el formen vuit planetes principals, tres planetes nans i un seguit de cossos celestes (cometes, asteroides, satèl·lits...).
Els planetes són astres que giren al voltant del Sol i que no tenen llum pròpia. El recorregut d'un planeta al voltant del Sol s'anomena ÒRBITA.
Hi ha vuit planetes principals. Segons la distància al Sol, aquests planetes es divideixen en dos grups:
a.- Planetes interiors. Són els més propers al Sol: Mercuri, Venus, Terra i Mart.
b.- Planetes exteriors. Són els més allunyats del Sol: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.
Els asteroides són cossos rocosos de dimensions petites. Un cinturó d'asteroides separa els planetes interiors dels exteriors.
2.- El planeta Terra.
a.- La Terra: el planeta blau.
Els satèl·lits que giren al voltant de la Terra fan fotografies del nostre planeta que ens permeten conèixer-ne la seva forma i les dimensions de manera més precisa.
La Terra vista des de l'espai té un color blavós, a causa de l'oxigen que hi ha a l'atmosfera.
Des de l'espai també es distingeixen els continents i les masses de núvols.
b.- La forma de la Terra.
La Terra té una forma gairebé esfèrica, però està lleugerament aplanada pels pols. Aquesta forma rep el nom de geoide.
L'equador és la línia imaginària que divideix el planeta Terra en dues parts iguals anomenades hemisferis:
L'hemisferi nord o continental, on hi ha la major part dels continents.
L'hemisferi sud o marítim, on predominen els oceans.
3.- La rotació de la Terra.
a.- Rotació.
La Terra gira sobre si mateixa, al voltant del seu eix. El moviment que fa la Terra al voltant del seu eix s'anomena ROTACIÓ.
L'eix de rotació és una línia recta imaginària que uneix el pol nord i el pol sud.
La Terra tarda 24 hores a fer un gir complet (23h 56min).
Aquest moviment de rotació origina la successió dels dies i les nits.
Durant el dia, una part de la Terra queda il·luminada pel Sol i s'escalfa; l'altra part queda a les fosques i es refreda. Els dies i les nits permeten la vida a la Terra.
La Terra gira d'oest a est. El Sol surt primer als llocs que es troben més a l'est.
b.- Els fusos horaris.
La Terra gira d'oest a est. El Sol surt primer als llocs que es troben més a l'est i es pon per l'oest.
La Terra està dividida en 24 fusos o zones horàries. Tots els llocs situats en una mateixa zona horària tenen la mateixa hora.
4.- La translació de la Terra: les estacions de l'any.
La Terra gira al voltant del Sol. Aquest gir s'anomena moviment de translació. La Terra tarda 365 dies, 5 hores i 9 minuts a fer una volta completa al voltant del Sol.
La inclinació de l'eix de la Terra és el responsable de les estacions. Durant el recorregut al voltant del Sol, la Terra està exposada als raigs de diferents maneres:
Quan el pol nord està inclinat cap al Sol, l'hemisferi nord rep més radiació solar: és estiu. L'hemisferi sud rep menys radiació solar: és hivern.
Quan el pol sud està inclinat cap al Sol, a l'hemisferi sud és estiu i a l'hemisferi nord és hivern.
La tardor i la primavera es produeixen quan els raigs solars incideixen igual en tots dos hemisferis. Quan a l'hemisferi nord és primavera a l'hemisferi sud és tardor i a l'inrevés.
