Ciències Socials

MATRIMONI I CONFARREATIO by Mónica Guerra

El matrimoni

El matrimoni era un acte privat i no escrit. Això vol dir que l’Estat no intervenia de cap manera. El matrimoni era una institució important en la vida dels romans però sobretot dels romans patricis. Un matrimoni per amor (una cosa normal en els nostres dies) en aquella època solament es donava entre els pobres. Normalment entre les classes socials més riques el matrimoni era concertat. El pare buscava un bon marit per la seva filla i que satisfés els seus interessos econòmics i polítics.


Emilio Vasarri, The Roman wedding
Emilio Vasarri. Boda romana. Imatge extreta de: http://www.artnet.com/artists/lotdetailpage.aspx?lot_id=98841678249EAD3F

Segons la legalitat (iustae nuptiae) hi havia quatre requisits  que s’havien d’acomplir per poder casar-se:
  • Els contraents han de ser puberes: és a dir, el noi ha de tindre com a mínim 14 anys i la noia 12 anys. Per tant, no poden ser infants
  • El consentiment del paterfamilias  o els pares (homes) dels contraents. Els pares han d’estar d’acord en que es casin.
  • Els contraents no poden estar ja casats.
  • Els contraents no poden ser parents entre ells (ni polítics ni de sang). No es permet tampoc entre adúlters ni entre raptor i raptada.
El motiu principal per casar-se era tenir descendents legítims. És a dir, que un home volia tenir un hereu que portés la seva sang i el seu nom en el futur. A la mort del pare, un hereu seria el propietari de tot el seu patrimoni.

Hi havia tres fórmules possibles per casar-se cum manu: confarreatio, coemptio i usus. Aquestes tres formes sempre volien dir que la dona passava de mans del pare a mans de l’espòs i amb ella una dot. La fórmula de la coemptio era més pròpia dels plebeus i simulava la compra de la dona  per part del futur espòs davant de cinc testimonis. La fórmula de l’usus consistia en que l’home i la dona visquessin junts un any sencer.

La confarreatio


Era una de les cerimònies possibles per poder casar-se en època romana i era exclusiva dels patricis. Aquesta cerimònia tenia un caràcter sagrat ja que hi participaven dos sacerdots i li donava un caràcter, a més a més, oficial.


Anell d’or romà. Segle II- III dC. La imatge mostra dues mans encaixant-se com a símbol de matrimoni. Museu Britànic, Londres. Crèdits: Barbara McManus, 2010

El dia de la cerimònia es triava acuradament. Els romans eren molt supersticiosos i volien que fos un dia propici, és a dir, que els auguris per aquell dia fossin bons. La nit anterior a la cerimònia la núvia consagrava a una divinitat les seves joguines, tancant així la seva infància. També es decoraven les cases dels nuvis  amb molta cura: garlandes, tapissos i flors ocupaven totes les estances. Es preparava la roba de la núvia que era especial: ella portaria una túnica llarga blanca amb un cinturó (cingulum) amb un doble nus i un vel de color vermell o taronja (flammeum) que li cobriria el cap i una palla o capa per tapar-li el cos. També portaria flors al cap en forma de corona i joies.

La cerimònia de la confarreatio s’iniciava a la casa de la núvia. Abans de tot les dues families es reunien i fixaven la dot. El nuvi li donava a la nuvia un anell. Es realitzava la firma d’una mena de contracte o tabulae nuptiales. Hi hauria un intercanvi de paraules: Ubi tu Gaius, ego Gaia (On tú estàs Gaius, jo sóc Gaia). A continuació la madrina o pronuba unia les mans del futur matrimoni com a símbol del contracte matrimonial. A més a més representava la leialtat i respecte mutu.


A continuació començava la cerimònia religiosa.

El pare de la núvia acompanyat de deu testimonis ciutadans romans (és a dir, homes), el nuvi, familiars i els dos sacerdots que presidiran la cerimònia. Un d’ells és el Pontífex maximus o el sacerdot més important de tots i el Flamen dialis o el sacerdot principal del déu Júpiter.

A continuació, la núvia i el nuvi  estan asseguts a unes cadires cobertes amb la pell d’un animal que s’ha sacrificat per aquest motiu. Tots dos junts s’aixecaven i donaven una volta a l’altar. Després agafen un pa de farina d’espelta (panis farreus) i mentre pronunciaven oracions compartien el pa i se’l menjaven. Així estaven en paus amb el déu Júpiter.

Quan ja vesprejava s’iniciava el banquet nupcial a casa del pare de la núvia. A continuació es produïa la deductio o el rapte de la núvia. Aquest rapte era simbòlic i enllaçava amb el famós capítol del Rapte de les Sabines. La núvia era arrencada dels braços de la seva mare i es produïa una certa resistència, plorava i es lamentava.

A continuació s'iniciava la processó en direcció a la casa del nuvi. Hi participaven tots els presents a la casa de la núvia i acompanyant la núvia tres nens i nenes que tinguessin els seus pares vius. S’encenen torxes per il·luminar el camí i per donar bons auguris al matrimoni, es cridava (talasse). El nuvi llençava pel terra nous i monedes per obtenir bona fecunditat. La ja esposa, portava un fus i una filosa com a símbol dels seus nous deures com a esposa.

19 – Roman wedding Comic Art
Imatge extreta de : http://www.comicartfans.com/gallerypiece.asp?piece=682435&gsub=104283
Quan arribaven a la nova casa, el llindar de la porta estava especialment decorat per l’entrada de la nova parella. S’han posat cintes de llana i flors per decorar-la i li han posat oli en honor a la deesa Ceres. Dos amics del nuvi agafaven a la núvia cadascun per un costat i l’aixecaven en braços per ajudar-la a entrar per la porta de la casa sense caure. Si entrés ella pel seu propi peu i caigués, això seria el símbol d’un mal auguri. Per evitar-ho, la ajudaven a entrar.

El pas següent era consumar el matrimoni.

Més informació:


J.Espinós, P.Masiá, D.Sánchez, M.Vilar. Así vivían los romanos.

No hay comentarios